Eines per a avaluar un projecte dirigit a nens i nenes
Quan volem treballar de forma participativa amb infants, hi ha un tràmit inicial que cal tenir en compte: el consentiment de les persones adultes que se’n fan càrrec. És una qüestió tècnica, però que, en funció del tema de l’estudi, pot determinar-ne les possibilitats, les eines i els mètodes que s’hi empraran. L’avaluació estarà subjecta a l’acceptació de les persones responsables i al seu grau d’interès i comprensió en relació amb el projecte. En aquest sentit, hi ha temes que desperten més emocions que altres i susciten reaccions que poden condicionar molt el progrés de l’estudi, com ara, la sexualitat. La sexualitat pot ser percebuda com una qüestió privada, per a la qual els infants no estan preparats i, malgrat que el debat sobre l’educació sexual a l’escola es troba sobre la taula, podem topar amb resistències.
Algunes idees sobre la sexualitat a la infància ja es van exposar en aquest informe.
Observació participant
Considerem que aquesta tècnica bàsica pot donar-nos molt bon resultat amb infants, però cal tenir en compte el context en què la durem a terme i el paper de qui observa. No creiem que una persona adulta pugui passar desapercebuda entre un grup d’infants (en una aula, per exemple), per tant, l’observació sempre implicarà participar al context social, interactuar amb les criatures, respondre a les seves preguntes, etc. A més, cal tenir en compte que la persona adulta és codificada en funció del context i gairebé sempre serà vista com algú amb autoritat (si observem en el context de l’escola, serà identificada com a professor/a o educador/a).
Observar en un context ben delimitat ens permet establir pautes sobre la informació que cal recopilar, perquè els infants tendeixen a tenir una atenció flotant que pot dirigir-se cap a molts focus alhora. Per exemple, en un espai de joc podem decidir fixar-nos en com les criatures es disposen a l’espai, quins objectes fan servir amb més freqüència i com interactuen les unes amb les altres; i comparar les observacions fetes durant un període de temps.
Pel que fa al consentiment legal, a més de familiars, tutores o tutors, haurem de comptar amb totes les persones implicades en el context en què volem observar, com per exemple, professorat, treballadores i treballadors socials i direcció del centre o l’espai en què es dugui a terme l’observació, tenint en compte la seva pròpia jerarquia interna. Tot plegat pot implicar una gestió més complexa que suposi una negociació de les formes i els límits de l’observació.
En aquesta altra entrada, proporcionem més indicacions generals per posar en pràctica l’observació.
Enquesta
Segons Ballester Arnal, R. i Gil Llario, M. D. (2006), els infants estan preparats per respondre qüestionaris a partir dels nou anys. En qualsevol cas, cal adaptar el llenguatge i explorar altres formes de comunicació en paper com ara la inclusió d’icones i dibuixos. L’enquesta ens ha de permetre la sistematització fàcil de la informació, per tant, les preguntes han de ser concises i quantificables.
Al següent exemple, utilitzem el dibuix dels infants tenint en compte que classificaríem els resultats de forma dualista: sí o no. Els vam demanar que dibuixessin diferents genitals i vam classificar els dibuixos en funció de si sabien dibuixar penis (sí o no) i vulves (sí o no) com més semblants millor a les imatges que s’havien mostrat durant el taller.
Per a més indicacions sobre com es poden elaborar enquestes, accediu a aquesta entrada.
Entrevistes
És possible realitzar entrevistes a infants? Per descomptat que sí, tenint presents algunes qüestions com el llenguatge utilitzat (adaptat a l’edat), el context de l’entrevista (si es tracta d’un lloc propi de la criatura, podrem observar-la en el seu context i en una situació de més confort, en què no es distraurà tant amb elements nous), si hi haurà persones adultes presents i quina relació tenen amb la criatura. A més, haurem de negociar si intervenen o no en la conversa i de quina manera. És interessant poder complementar aquestes converses amb entrevistes a les persones adultes que hagin acompanyat l’infant en el seu procés de creixement, per completar una història de vida que, malgrat que sigui curta, ens pot ajudar a comprendre determinades reaccions o respostes actuals.
Una eina útil és permetre la manipulació d’objectes com joguines (tant si són seves com si les portem nosaltres), el visionat d’imatges o el dibuix espontani o dirigit.
A l’estudi «SexAFIN: educación afectivo-sexual y reproductiva en las escuelas de primaria» (revista AFIN, núm. 113, p. 1-13, 2019), hi trobem un exemple d’ús del dibuix per respondre determinades preguntes.
Alguns exemples
Observació participant amb infants: etnografia escolar
> Ballestín González, Beatriz «La observación participante en primaria: ¿Un juego de niños? Dificultades y oportunidades de acceso a los mundos infantiles». AIBR, Revista de Antropología Iberoamericana, Vol. 4, núm. 2. Maig-agost 2009, p. 229-244, Madrid. Disponible aquí.
«La mera decisió de fer de la població infantil objecte d’estudi etnogràfic suposa una ruptura epistemològica (Bourdieu) amb la perspectiva adultocèntrica (Hirschefeld, 2002), dominant en les ciències socials, (...) que considera els nens i nenes com a versions inacabades, incompletes, projectades cap al futur, de les persones adultes.»
En aquest estudi, l’autora reflexiona sobre la desigualtat de poder generada per la desigualtat d’estatus generacional entre persones adultes i infants. Aquesta desigualtat dificulta l’accés a l’univers dels infants en el procés d’observació participant. «El repte consisteix precisament a soscavar l’estructura relacional de poder i autoritat basada en l’edat que roman oculta des d’una perspectiva adultocèntrica.» Destaca també que l’estructura de l’àmbit educatiu pot dificultar la relació entre el professorat i la persona que investiga.
L’autora va adoptar el paper de professora de suport, cosa que al principi la va reduir a assistir a les tasques de reforç, tot i que finalment ho va poder renegociar. Tanmateix, assenyala la dificultat que se li presentava en certes situacions, com ara al pati, en què podia sorgir el dilema entre intervenir davant d’un conflicte, d’acord amb el seu estatus d’adulta, o limitar-se a observar què passava.
Podem extreure’n la conclusió que cal tenir en compte tots els papers presents i la naturalesa de la relació entre ells: professorat, personal de suport, famílies i canalla. Cal afegir que l’observació en diferents espais (l’aula, les classes d’educació física, les excursions, les festes, l’espai d’entrada a l’escola i, fins i tot, el camí cap a casa) permet diversificar i no reduir la mirada a l’espai de l’aula, subjecte a normes i regles molt específiques.
Enquesta sobre sexualitat a nens i nenes entre 9 i 14 anys
> Ballester Arnal, R. i Gil Llario, M. D. (2006) «La sexualidad en niños de 9 a 14 años», Psicothema, Vol. 18, núm. 1, p. 25-30. Disponible aquí.
Partint del fet que, històricament, la sexualitat dels nens s’ha considerat un tabú, una cosa inexistent o, fins i tot, una cosa negativa que cal evitar, l’objectiu de l’estudi és demostrar que ja en l’etapa dels nou als catorze anys «es troben presents comportaments i actituds sexuals que ens indiquen la necessitat d’una educació sexual primerenca a les escoles» (p.25). Segons els autors, a partir dels nou anys es poden considerar amb una certa fiabilitat les respostes dels infants als autoinformes.
Expliquen com es va dur a terme l’enquesta (qüestionaris amb 139 ítems administrats en diferents escoles tenint en compte la localització i la diversitat de la mostra). Tres centres van rebutjar l’oferta de participar-hi i en un es va generar alarma.
A la conclusió, les autores asseguren que han comprovat la seva tesi: que els infants presenten comportaments i actituds relacionades amb la sexualitat des d’edats primerenques. És a dir, que la sexualitat forma part de les seves vides i que, en aquestes edats, és necessari oferir educació sexual tant a l’escola com a l’entorn.
«Els escassos estudis científics sobre la sexualitat infantil palesen que mentre molta gent es plantegen si l’educació sexual pot conduir-nos al risc de la promiscuïtat i la pèrdua de la innocència dels nostres nens, nombrosos perills derivats de la desinformació sexual planen sobre els ciutadans més petits, com ara els abusos sexuals [...], la SIDA [...], els embarassos no desitjats, els prejudicis sexuals, l’assetjament de la pornografia a través de les revistes, vídeos i internet [...], l’homofòbia o, ni més ni menys, el gaudi i goig del propi cos i de la pròpia sexualitat.» (29)
A continuació, veurem un seguit d’eines per a estudis amb adolescents.
Ballester Arnal, R. i Gil Llario, M. D. (2006) «La sexualidad en niños de 9 a 14 años», Psicothema, Vol. 18, núm. 1, p. 25-30.
Núñez, H. (2015) Evaluación participativa en la acción comunitaria, Madrid, Editorial Popular.
