Elaborar qüestionaris

Per aquests motius, i perquè pot ser que calgui invertir un gran esforç per dur a terme una enquesta que respongui un nombre ampli de persones, es parla de qüestionaris verificats. Els qüestionaris verificats són aquells que ja s’han posat a prova i, per tant, sabem que «funcionen» (les preguntes s’entenen, les dades que generen són rellevant i responen a les preguntes de la recerca). Això no vol dir que no en puguem elaborar de propis: els qüestionaris ad hoc són recomanables quan no trobem qüestionaris ja elaborats que responguin a la nostra necessitat específica o quan no encaixen amb algun dels criteris de la nostra avaluació. En aquest cas, és recomanable efectuar una prova pilot a una mostra reduïda per assegurar-nos que el format i el llenguatge utilitzats són apropiats i que les respostes són les que esperem.

Com s’elaboren les preguntes per a un qüestionari ad hoc?

El millor és elaborar preguntes a partir dels indicadors que tenim, perquè així ens assegurem que seran útils per respondre les preguntes avaluatives i correspondran als criteris de la nostra avaluació. Recordem que els indicadors s’elaboren en un procés d’operativització en què mirem de dimensionar els criteris, els valors, les motivacions, etc.

Les preguntes poden ser obertes (amb resposta lliure) o tancades (s’ofereixen dues o més respostes possibles). Un qüestionari amb preguntes tancades és més fàcil de comparar i el buidatge serà més ràpid, però no sempre és possible ni útil als objectius que ens hem proposat.

Les preguntes tancades són útils per classificar els individus, però si volem aprofundir sobre el marc de referència de les persones entrevistades o conèixer el procés mitjançant el qual han arribat a sustentar els seus punts de vista, és millor plantejar preguntes obertes.

Si les persones han estat introduïdes al tema i ja han pogut estructurar una mica l’opinió que en tenen, una enquesta amb preguntes tancades pot ser eficaç. Si no és el cas, és millor que en contingui unes quantes d’obertes. També cal valorar el grau de coneixement general o de consens sobre la matèria. Si el tema és ben conegut, si és fàcil d’identificar perquè està present als mitjans de comunicació, és comú a l’entorn professional o d’edat de les persones enquestades, llavors les preguntes tancades poden funcionar bé. Si hi ha dubtes sobre la definició dels termes emprats, forts debats, ambigüitat, etc., és millor fer servir preguntes obertes.

Les preguntes tancades requereixen menys concentració i esforç, per tant, si el tema no és gaire motivant, és millor que siguin obertes. El risc de les preguntes tancades és que baixi la motivació o que per falta de coneixement hi hagi un alt percentatge de «no ho sap» o respostes en blanc.

En resum, les preguntes tancades són més convenients quan els objectius de l’enquesta són clars i senzills. Quan tenim la certesa que podem comunicar-nos fàcilment amb la població que volem estudiar, quan en tenim un mínim de coneixement i hi compartim el vocabulari. Si no tenim aquesta certesa, la situació no està gaire ben definida o ens mou una ambició més àmplia (per exemple, disposem de més temps per a la recerca, ens trobem un una etapa inicial o és el primer cop que realitzem una enquesta) és millor emprar preguntes obertes.

Problemes estructurals, conceptes complexos

Una de les principals dificultats a l’hora de construir les preguntes per a un qüestionari és l’ús de certs conceptes que al·ludeixen a problemàtiques estructurals que travessen la societat. Entenem que són estructurals aquelles maneres de mirar, idees, actituds, conductes o situacions que gaudeixen d’un recorregut històric, que estan ancorades a les institucions formals i informals, a les maneres de fer tradicionals i, habitualment, són normalitzades a través de l’oblit d’aquesta mateixa història. Són aquelles idees i comportaments que percebem com a «naturals» i que solem interioritzar i encarnar al llarg de la vida.

Si volem dur a terme una enquesta sobre la percepció de la violència sexual, per exemple, cal tenir en compte que el significat del mateix terme varia segons les diverses experiències de cadascú o segons les diferents posicions estructurals que ocupem en la societat (que impliquen més o menys poder social); i que per les seves característiques (interiorització i normalització de la violència cap a les dones i dissidències sexuals) pot ser difícil de detectar. En aquest sentit, aportar elements descriptius, concretar el context de la situació i fugir dels adjectius i adverbis quantitatius (molt, poc, massa...) pot ajudar a evitar biaixos.

Preguntes tancades

N’hi ha de dues menes: les de resposta dicotòmica i les de resposta múltiple. Les dicotòmiques es formulen per classificar la població pel que fa a comportaments, actituds o opinions ben definits, a favor o en contra, en positiu o en negatiu. Permeten una tercera resposta matisada que seria «no ho sap» o encara no ho ha decidit. Les respostes han de ser excloents entre si, i també s’hi pot afegir un camp obert «per què?», que reculli informació sobre els motius de la resposta.

En les preguntes de resposta múltiple, les respostes poden ser graduals (molt, força, poc, gens, o en escala numèrica), o bé respostes múltiples, assenyalant diversos factors no excloents entre si. Cal tenir en compte que una escala en què hi hagi una opció intermèdia o neutra (per exemple, una escala de l’1 al 5, en què el 3 seria el grau mitjà exacte) pot provocar que moltes persones seleccionin el nombre «neutre» o del mig. Si volem posicionaments clars és millor fer servir escales de nombres parells (per exemple, de l’1 al 6).

Organització del qüestionari

Convé que sigui gradual en dificultat i aproximació al tema. Les preguntes de filtre han d’anar al principi (preguntes que invaliden el qüestionari, per exemple, si busquem persones amb una característica específica). Es pot organitzar el qüestionari amb una part introductòria amb preguntes més fàcils, la part central i una part final conclusiva i més senzilla, o bé amb blocs temàtics.

De l’ordre de preguntes de més general a més específic se’n diu seqüència de l’embut. En aquest cas, es pretén evitar que les primeres preguntes condicionin o esbiaixin les següents. La seqüència de l’embut invertit és útil quan volem aprofundir en un tema, és a dir, conèixer què motiva la posició de l’entrevistat. Per exemple, podem preguntar primer si està a favor o en contra de l’avortament i a continuació demanar informació sobre condicionants socials que puguin explicar aquesta posició.

Més consells

• Informeu sobre qui fa l’enquesta i sobre la garantia d’anonimat.
• Plantegeu les preguntes sociodemogràfiques al final.
• Eviteu que les preguntes puguin ser condicionants per la seva càrrega emocional o perquè delaten un judici de valor. En aquest sentit, no s’han d’emprar paraules amb una càrrega emocional o política en l’actualitat (per exemple, ideologia de gènere és una expressió que s’utilitzava fa anys per mesurar el grau de «masclisme» de la gent, però avui dia està condicionada per l’ús polític que n’han fet els mitjans conservadors, la Conferència Episcopal i alguns partits polítics).
• Feu servir una redacció senzilla, sense vocabulari tècnic ni massa específic.
• Especifiqueu bé els períodes de temps a què es fa referència.
• Eviteu paraules que impliquin temporalitats ambigües com ara habitualment, normalment, etc. És millor preguntar quants cops.
• Eviteu les preguntes molt generals.
• Eviteu ambigüitats o la presència de dues idees contradictòries en la mateixa pregunta.
• Eviteu formular preguntes en negatiu. No utilitzeu dobles negacions.

A continuació podeu descarregar fitxes amb qüestionaris validats. N’hi ha que són antics, però ens poden servir d’exemples o models per elaborar qüestionaris ad hoc: