A qui, com i per a què entrevistar

A qui hem d’entrevistar?

Si disposem d’un mapa d’actors en què podem situar tothom que ha estat involucrat en el projecte que avaluarem, decidir a qui entrevistem resultarà més fàcil. De vegades, la quantitat de persones a qui pot afectar el projecte no és definible com, per exemple, en el cas de campanyes de sensibilització per a un públic ampli o serveis d’informació. En altres casos, pot ser que el servei s’ofereixi sota confidencialitat, de manera que no disposarem de les dades de les persones a qui s’ha atès. Llavors, cal preveure alguna manera de recollir informació anònima durant el servei.

Si volem avaluar un aspecte en concret d’un programa, la selecció de les persones informants passarà per aquest eix i no només pel fet d’haver-hi participat.

A través de l’observació, les converses i els grups de discussió podem arribar a recopilar moltes dades. Després d’una primera fase en què fem servir aquestes tècniques podem seleccionar «informants* clau», és a dir, persones a qui hem detectat una diversitat de discursos, punts de vista o coneixements que ens puguin servir per cobrir el que necessitem. De vegades l’elecció està condicionada també per la disponibilitat i voluntat de les persones: l’entrevista requereix més dedicació de temps i si hi ha bona disposició serà més fàcil mantenir el contacte, tornar a quedar, aclarir dubtes que puguin sorgir més endavant, etc.

Si comencem el treball de camp** a través de l’entrevista, bé perquè no hi ha un lloc físic previ on puguem realitzar observacions, o bé perquè no hi ha un grup de persones delimitat, podem fer servir la tècnica de la bola de neu, que consisteix a conèixer més informants a través de les persones que entrevistem. Quan avaluem de forma externa un projecte (és a dir, no formem part de l’entitat, associació o equip responsable, sinó que responem a un encàrrec o servei d’avaluació) és possible que tinguem unes quantes persones de referència que ens proporcionaran les informacions inicials. Tot i que hi mantindrem diverses converses, l’entrevista és una tècnica més formal, en què centrem l’atenció en la persona i les seves vivències específiques i concretes.

De l’administració d’un qüestionari de manera presencial i personal se’n diu entrevista «tancada» o «directiva», malgrat que aquesta tècnica la podem considerar una modalitat de l’enquesta, que simplement permet aclarir dubtes, observar i «controlar» com s’emplena el qüestionari. Aquí parlarem de les entrevistes semiestructurades i obertes o lliures.

Tipus d’entrevista

Les entrevistes semiestructurades giren al voltant d’un tema concret del qual intentem no allunyar-nos gaire. És important reconduir el diàleg si la persona es desvia i plantejar preguntes concretes per tal que entengui què volem saber. Ara bé, cal que les preguntes siguin obertes per poder recollir diversos matisos i que la informació, encara que sigui acotada, sigui com més rica millor.

L’entrevista oberta o lliure pot comprendre múltiples temàtiques i malgrat que es parteix de preguntes formulades prèviament o temes de conversa, pot desviar-se cap a qüestions que interessin o afectin més la persona entrevistada. També busca centrar-se més en la seva biografia i per això ens podem remuntar més enrere en el temps, fins i tot molt abans del moment en què la persona entra en contacte amb el projecte que avaluem. Convé arribar a l’entrevista amb un guió que ens permeti explorar els punts que ens interessen i navegar per diferents temporalitats, tot i que és molt important escoltar la persona entrevistada i permetre-li sortir del nostre guió predefinit. Òbviament, aquesta mena d’entrevistes requereixen més temps i recursos.

La història de vida és un relat més profund i amb més detall centrat en la biografia de la persona, és a dir, en la seva trajectòria i els seus moments vitals clau en un context o contextos determinats. Sol requerir unes quantes entrevistes amb la persona i cal assolir-hi un cert grau de confiança i intimitat. Aquí prima la subjectivitat, la forma de pensar, les motivacions de la persona i la seva relació amb el món, perquè és una manera d’arribar a la realitat a través dels seus ulls i experiències. En una avaluació no se sol emprar aquest mètode, sobretot per qüestions d’operativitat (requereix recursos, no se’n pot controlar el temps ni assegurar-ne els resultats). Tanmateix, podria ser una manera de tenir un coneixement precís sobre el funcionament de certs programes, serveis i institucions que acompanyen la persona al llarg de la vida o de forma molt significativa com, per exemple, l’acompanyament mèdic a certs processos vitals com ara la transició de gènere, l’embaràs, l’internament a institucions, etc.

Quantes entrevistes cal fer? Tantes com discursos vulguem recopilar. Quan els discursos es comencen a repetir es produeix la saturació i és el moment de parar. De vegades, per manca de temps o de recursos no podem continuar fent entrevistes, tot i que sentim que encara no tenim prou punts de vista o experiències. És important ser conscients d’aquests límits i expressar-los. També es pot mirar de cobrir aquestes mancances amb tècniques que requereixin menys temps o recursos, com poden ser converses ràpides en persona, per telèfon o grups de discussió.

Alguns consells:

• Tingueu sempre presents els objectius de l’entrevista i el temps de què disposeu. Procureu que no duri més de dues hores.
• Podeu enregistrar l’entrevista prenent notes en paper o gravant-la en àudio. Recordeu demanar permís per gravar i fer ús de dades personals. És important que cuideu l’anonimat de les persones que col·laboren, no comenteu amb tercers els detalls de l’entrevista ni faciliteu comentaris que puguin donar lloc a xafarderies.
• Expliqueu qui sou i per què és l’entrevista.
• Observeu el context de l’entrevista, busqueu un lloc tranquil, sense distraccions ni soroll ambiental si és possible. Pot ser positiu que entrevisteu la persona en el seu propi context. Per exemple, si treballa en una associació o servei, acordar una trobada a prop del local que ens permeti fer-hi una visita i observar. També se sentirà més còmoda, perquè és el seu espai de seguretat. L’entrevista és privada, cal que busqueu un lloc en què es pugui garantir la privadesa.
• Comenceu amb preguntes més generals i aneu passant a les concretes.
• L’entrevista se centra en la persona: en les seves opinions, relats, experiències... Res d’això no és qüestionable. No heu d’emetre judicis de valor, encara que la vostra opinió sigui completament diferent. No busquem la confrontació, sinó que pretenem entendre què motiva l’opinió, quins elements de la biografia hi han influït.
• Mireu d’aprofundir en els temes plantejats. No us quedeu amb opinions superficials, busqueu valoracions, experiències, relats complets, etc.
• L’actitud de qui fa l’entrevista ha de ser passiva, d’escolta i facilitació. Per tant, convé mirar la persona entrevistada, deixar-li temps per pensar i respondre, no interrompre-la. Parafrasegeu per mostrar interès, ordenar el discurs i assegurar-vos que l’heu entès. Intenteu tenir empatia amb la seva manera de parlar i el seu vocabulari. Pregunteu tot allò que no entengueu: no pressuposeu i no tingueu por d’expressar que el seu llenguatge no ens és familiar.

* denominem informants totes les persones que ens poden facilitar informació en el nostre procés d’investigació. Són bàsicament qui participa en el projecte, pla o servei que avaluem.

** anomenem treball de camp el nostre procés d’investigació en què recopilem totes les dades i informacions necessàries.

Qüestions ètiques que cal tenir en compte

Quan ens plantegem recopilar informació, sigui a través d’entrevistes o de qüestionaris, convé tenir en compte el nostre posicionament ètic en relació amb el vincle que establim amb les persones que ens facilitaran allò que necessitem. Important:

• Proporcioneu tota la informació sobre l’avaluació que s’està duent a terme: qui la finança o la promou i qui avalua, quins són els objectius de l’avaluació i quins usos se’n farà. Comuniqueu si els resultats es faran públics i de quina manera o bé s’empraran per a finalitats internes (com ara, la millora continuada d’un projecte).

• Comuniqueu el dret a l’anonimat en cas de publicació: aquest dret es pot garantir a través de l’ús de pseudònims i de l’eliminació d’informació delicada que permeti identificar les persones que hi han participat.

• Feu saber que la persona té dret a modificar la informació que proporcioni o a renunciar que s’inclogui el seu testimoni un cop feta l’entrevista.

• Abans de cada entrevista convé proporcionar a la persona un formulari de «consentiment informat», en què se la informa per escrit de les condicions de la nostra avaluació i dels drets que garantirem.

Un plantejament ètic interessant és el que proposen Lucas Platero i Raquel Ortega al seu estudi «Investigación sociológica sobre las personas transexuales y sus experiencias familiares», del 2017: proporcionen un qüestionari de satisfacció amb deu punts (pàgines 68 i 69) que valora la relació establerta entre l’equip investigador i informants:

Per aprofundir-hi una mica més...

L’entrevista és una tècnica que s’ha desenvolupat en diferents disciplines. La forma més coneguda és l’entrevista periodística, que trobem en diferents mitjans de comunicació. Per avaluar, farem servir l’entrevista pròpia de la sociologia o l’antropologia. La principal diferència serà, segurament, que les nostres entrevistes es produiran en uns «marcs d’interpretació» més o menys compartits entre qui fa l’entrevista i qui la rep. Mentre que l’antropologia s’ha acostat, almenys històricament, a contextos distants —fet que ha marcat el desenvolupament acadèmic de la tècnica—, des de la perspectiva de l’avaluació treballarem força més a prop. Cal dir que en el cas dels projectes de cooperació internacional es pot produir una situació de distància cultural important, a més de les relacions geopolítiques que defineixen una part com a «desenvolupada» (proveïdora) i l’altra com «en desenvolupament» (beneficiària del projecte).

En tots els casos, si som persones externes al projecte, hem de tenir en compte que els nostres marcs d’interpretació poden ser diferents. Per exemple, si ens acostem a un servei d’atenció a la ciutadania en un barri concret, els marcs del personal d’atenció que fa anys que hi treballa seran diferents dels nostres en alguns aspectes (vocabulari, idees preconcebudes sobre l’avaluació, imaginari sobre el servei i sobre les persones usuàries). Amb les usuàries i usuaris i les veïnes i veïns del barri passarà el mateix, o en major mesura, i també amb els càrrecs institucionals que, en molts casos, prenen decisions sobre el servei quan amb prou feines hi tenen contacte directe.

Conèixer mínimament la història del barri, com està estratificada la població que l’habita, quines llengües parla, quines característiques culturals i tradicionals té, quines relacions manté amb el context més ampli (poble, districte, ciutat), quines experiències anteriors s’han produït amb serveis similars, quines relacions s’han mantingut amb les institucions, etc. ens ajudarà a familiaritzar-nos amb els marcs d’interpretació de les persones que entrevistarem. Aquesta familiaritat ens permetrà elaborar preguntes més adequades i allunyades d’idees preconcebudes.