Com i què observar

En principi, sempre que som en una situació podem «observar» el que hi passa, però l’aplicació de la tècnica depèn de l’actitud que prenguem davant del que observem i de la manera en què recollim la informació observada. Es tracta d’entrenar-nos per fixar-nos en els detalls, decidir prèviament què volem observar i recollir un relat d’allò que veiem, sentim i de les sensacions que se’ns desperten, a més d’una descripció dels elements contextuals. La recopilació de tota aquesta informació serà el nostre quadern de camp, que pot tenir diferents formats segons les nostres preferències personals.

El quadern de camp és el nostre relat, el bloc de notes en què transcriurem allò que observem amb el grau de descripció que vulguem. Convé apuntar bé les dates i els noms que permetin classificar la informació a posteriori, fer servir comparacions o dades concretes en comptes d’adjectivar (per exemple, apuntar quanta estona ha durat una activitat en lloc de dir que «ha sigut molt llarga» o «ha durat molt»). També és interessant recollir informació sobre el nostre estat emocional, la nostra actitud o sobre com ens hem sentit.

L'estranyament és una actitud que ens permet fixar-nos en elements que passen desapercebuts perquè són elements que pertanyen a la nostra quotidianitat. Com podem estanyar-nos davant d’una situació que ens és familiar? Una manera és preguntar-nos què volem observar abans de trobar-nos en la situació i jugar a «veure’ns-hi per primer cop».

No tot allò que observem i anotem ens serà útil. Si el procés d’avaluació ho permet, anirem afinant l’observació: buscarem elements concrets per poder dur a terme comparacions amb les experiències que ja hem recollit. La fase de buidatge és el moment en què ens dediquem a rellegir les notes, aquest cop amb una mirada molt més rica, perquè és possible que ja hàgim llegit força sobre el tema o hàgim realitzat entrevistes en profunditat.

Dos postits, cada uno con un concepto clave. El primero es "la primera vez", el segundo es "masturbación.

 

> Una tècnica útil és classificar la informació en fitxes temàtiques segons els conceptes clau de l’avaluació.

Per exemple, si hem estat observant tallers sobre educació afectivosexual i hem determinat que un dels elements clau de la nostra avaluació és el canvi en els discursos sobre la masturbació, apuntarem en una fitxa tots els discursos que hàgim detectat sobre aquesta qüestió, especificant el lloc, la data, la persona que emet el discurs i la situació social en què es produeix (una conversa privada, davant del grup de col·legues, com a resposta a la persona que dirigeix el taller, etc.).

Observació participant

En ciències socials ja hi ha una llarga tradició i força literatura sobre l’ús d’aquesta tècnica. Als inicis de l’antropologia es va anar definint la pràctica etnogràfica partint de les experiències en societats «exòtiques», és a dir, en l’estudi de l’«altre». Ara bé, els debats actuals que es basen en la reflexivitat, en la caiguda dels ideals de la modernitat i en les crítiques feministes i decolonials consideren que aquestes línies que separaven el jo-autor (universal, blanc, occidental, etc.) de l’altre-observat (que no solia ser ni occidental ni blanc) estan totalment difuminades, quan no les titllen de perillosament universalitzadores i antiètiques. Tanmateix, en la intervenció social, encara hi trobem una jerarquia visible entre les persones que estan en posició de prendre decisions sobre polítiques públiques, programes i serveis d’intervenció i les persones a qui van destinades aquestes polítiques, programes i serveis. Tot i que cada cop es posa més al centre la participació en la presa de decisions, la veritat és que la jerarquia institucional no és fàcil de contrarestar.

Quan ens referim a «observació participant», en la majoria de casos parlem d’una situació en què qui observa (la persona que du a terme la investigació) participa de la situació social. Ara bé, és possible no fer-ho? En algun cas és possible que algú no influeixi en la situació que observa si hi és?

 

Podem distingir l’observació entre participant i no participant en funció del grau de participació. Per exemple, si som una de les persones que facilitem una activitat i alhora recollim informació, podem dir que es tracta d’una observació participant. Formem part de l’activitat i podem explicar com és l’activitat des d’aquest punt. Si ens limitem a observar des del fons de l’aula sense intervenir, podem afirmar que es tracta d’una observació no participant: ens mantenim fora de l’activitat i la nostra posició és d’observació «externa» (el que no vol dir no neutral).

En tot cas, més que esforçar-nos a determinar si l’observació ha estat participant o no —que no deixen de ser termes que s’empren sobretot en ciències socials i que sí que serien importants en una tesi d’antropologia— és més útil que descrivim les condicions en què hem efectuat l’observació. Per exemple, detallar quants tallers hem observat, on els hem observat, si ens hem situat al fons de l’aula, si ens han interpel·lat o no, si hem intervingut o no, etc.

Us presentem un exemple* d’investigació avaluativa en què s’ha utilitzat la tècnica de l’observació:

A l’article «Estereotipos del profesorado en torno al género y a la orientación sexual», de Sofía Díaz de Greñu i Rocío Anguita, hi trobem la descripció del mètode usat i una interpretació de les dades obtingudes sota un marc teòric que defineixen prèviament. L'objectiu és detectar idees, representacions i actituds en relació amb el gènere i la diversitat sexual en l’equip docent en el seu medi. Per assolir-lo duen a terme observacions en el centre educatiu en diferents contextos (aula, reunions, espais informals) i les anoten en un «registre d’anècdotes» que és un registre de tots els comentaris i actituds que detecten relacionades amb els eixos temàtics:

«Els comentaris es van plasmar cronològicament, es van descriure i es van interpretar. Es va optar per aquesta eina perquè les anècdotes permeten revelar idees que no es reconeixen en els àmbits institucionals. Es va parar atenció a converses, preferiblement informals, durant els descansos i les reunions de coordinació del professorat, en què apareixen estereotips marcats. Es va buscar la varietat de contextos (centres descrits anteriorment) i la diversitat de perfils del professorat pel que fa a trajectòria professional, edat, formació, situació laboral, participació en projectes d’innovació, etcètera; per tal de garantir la triangulació de temps, de contextos i de fonts.» (p. 223)

* El document apareix enllaçat més avall, al final d’aquesta entrada.
 

 

I per reflexionar-hi una mica més...

L’observació és una tècnica fonamental en la recerca qualitativa. Aquest tipus d’investigació se sol distingir de la que es basa en la metodologia quantitativa en tant que busca situar les dades en un context social determinat, que resulta imprescindible per dotar de sentit la informació que es recopila. Les «dades qualitatives» no es distingeixen de les quantitatives pel fet de ser més o menys objectives. Totes les dades estan impregnades de subjectivitat i objectivitat alhora: el que realment és interessant és com les contrastem, comparem i interpretem i com les relacionem amb un marc de sentit i una història social. Per tant, les tècniques de recerca quantitatives (enquesta) i les tècniques qualitatives (observació, grup de discussió i entrevista) són complementàries i es poden combinar de diferents maneres, segons els objectius de l’avaluació i els recursos de què disposem.