Una mica d’història

Es pot dir que l’avaluació neix en el camp de l’educació i la pedagogia. En els primers models d’avaluació, avaluar significa «mesurar» les capacitats dels estudiants de forma individual i descontextualitzada. En un segon moment, es comença a posar la mirada sobre el currículum i els objectius dels programes educatius. Apareixen conceptes com planificació i anàlisi de programa, tot i que encara s’enfoquen amb una perspectiva positivista i lineal. Cap als anys setanta i en el context nord-americà, comencen a sorgir els models avaluatius. S’introdueixen procediments d’altres disciplines de les ciències socials com el treball de camp (la recerca entesa com una immersió en un context en què es relacionen diferents actors socials i a la qual ens acostem amb diversos mètodes d’observació, recopilació de dades, interpretació, etc.). L’avaluació deixa de ser una mera «comprovació de resultats» i comença a concebre’s com una pràctica orientada a la presa de decisions.

Als anys vuitanta pren rellevància el paradigma constructivista i apareixen nous models: l’aprenentatge és una acció que realitzem a través de l’experiència i en entorns socioculturals específics. L’aprenentatge és construït, no transmès, i prima l’educació a través del descobriment significatiu i situat. Aquí es consolida el mètode qualitatiu en l’avaluació i es té en compte la participació de les persones de forma activa, més que com a mers objectes.

Núñez (2015) ofereix aquest resum històric dels models avaluatius proposat per Tina Koch (2000):

• 1a generació: models d’avaluació orientats a la mesura.
• 2a generació: models d’avaluació orientats a la consecució dels objectius del programa.
• 3a generació: models d’avaluació basats en el procediment de validació de jutges.
• 4a generació: models d’avaluació dissenyats a partir dels processos de negociació.

Els models de quarta generació entenen l’avaluació com un procés sociopolític, col·laboratiu, emergent i creador de realitats. L’avaluació deixa de tenir una projecció únicament quantitativa i es nodreix de teories socials més complexes. Hi ha una tendència més reflexiva que s’interroga sobre els fins últims de l’avaluació i sobre com es relaciona amb les institucions i amb el mercat.

Tina Koch (2000) defineix els models de quarta generació com «idealment, una metodologia que possibilita la inclusió, la implicació, la cooperació i la negociació amb l’entorn, que aspira a arribar a totes les persones afectades (a qui va dirigida la intervenció, les persones destinatàries)». Mentre que els models de primera, segona i tercera generació estan orientats a la mesura, als objectius i al judici dels avaluadors, els de quarta generació es guien pel paradigma constructivista. L’acostament a la realitat es produeix a través d’una negociació en què s’accepta que els participants tenen una versió pròpia de la realitat: es construeix una versió comuna sense invalidar cap punt de vista.

Koch, T. (2000) "Having a say: negotiation in fourth-generation evaluation", Journal of Advanced Nursing, 31(1), 117-125.

Núñez, H. (2015) Evaluación participativa en la acción comunitaria, Madrid, Editorial Popular.

Rebollo, O. Morales, E. González, S. Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) — Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), (2016) Guía Operativa de Evaluación de la Acción Comunitaria, IGOP, UAB, Barcelona.

Sida Studi (2010) "Capacitando a las ONG, mejorando la prevención del VIH", Barcelona. Consultable aquí.

Simó Solsona, Montserrat (2012) L’avaluació de programes socials en polítiques de regeneració urbana: el cas del Servei Socioeducatiu L’Albada (Lleida), en el marc de la Llei de barris. Tesis doctoral, Universitat de Barcelona.